"Patxunguis!", va exclamar el meu tiet quan em vaig plantar sense avisar a la porta de casa seva. Cridant, sí. Perquè el meu tiet és així: quan una cosa li agrada, apuja el to de veu i acaba cridant perquè s'entusiasma i és feliç. I, a l'inrevés, si hi ha alguna cosa que no li agrada, també t'ho fa saber al màxim volum i res del món no el fa canviar d'opinió. És divertit, però els meus pares no s'hi entenen gens. Bé, ni amb mi, ni amb les mascotes, ni entre ells…...
Mmm…Jo, l,únic que sé, és que la meva iaia no hi toca. Ah, i que té la culpa de tot. Sí, de tot!. Sempre hi ha algú que té la culpa que ens agradi allò que tant ens agrada, o que no ens agradi allò que mai no ens ha agradat. El cas és que entre el seu pentinat de Darth Vader, la seva obsessió per guanyar premis pels poemes que escriu i aquesta mania ridícula de recitar versos a ple pulmó quan baixo de l'autobús escolar, entre riallades i amb cara de voler desaparèixer (només per obligar-me...
