Mireille Gansel grew up in the traumatic aftermath of her family losing everything—including their native languages—to Nazi Germany. In the 1960s and 70s, she translated poets from East Berlin and Vietnam. Gansel’s debut conveys the estrangement every translator experiences by moving between tongues, and muses on how translation becomes an exercise of empathy between those in exile.
La fascinació per les paraules, que venien d'un món que ella no coneixia però que li anaven dirigides i marcaven unes vetllades familiars embolcallades amb un halo de nostàlgia, va desvetllar en Mireille Gansel la necessitat de saber què hi havia exactament darrere de cada paraula precisa. En un món marcat per l'obligada diàspora familiar i la barreja d'idiomes producte d'una persecució ignominiosa, la poeta busca la seva llengua interior fent de la traducció una manera de...